Aixó que en diuen estar enamorat

li toca a qui li toca.

El més prudent s'hi pot quedar amorrat

de quatre potes.

Més d'un científic ho ha catalogat

com una malaltia

que es cura en contacte amb la realitat

de cada dia.

Els arbres amaguen el bosc,

però és tant bonic que sembla mentida.

Sempre es el primer cop,

i sempre deixa ferida.

El qui ho pateix dóna per assentat

que com aquella bruna

no n'hi ha cap més, sense haver-les tastat

una per una.

Afirmaran, amb mirada de xai,

que com aquella rossa

no n'hi ha cap més, sense haver sortit mai

de Saragossa.

Es van perdent les proporcions.

Només hi ha un tema de conversa.

Es confonen les il·lusions

amb el cul. I viceversa.

Això que torna al ferotge manyac

i al vell criatura

té uns símptomes molt semblants a l'atac

de calentura.

S'atapeeix el cap. S'estova el cor.

De l'infern al Nirvana.

Però té una cosa, potser, al seu favor:

no s'encomana.

Perquè això pugui prosperar

no n'hi ha prou amb una parella.

D'enamorats ho han d'estar

ella d'ell i ell d'ella.

El perseguim i ens persegueix, perquè

de tant en tant funciona.

És un instant, però aquest instant, només

aquesta estona,

és una traca que rebenta el pit.

És emplenar l'eternitat.

És parlar amb Déu. Atrapar l'infinit.

Això que en diuen estar enamorat...

Autor de la lletra i la música: Joan Manuel Serrat

Disc: Fa 20 anys que tinc 20 anys

Eso que llaman estar enamorado

le toca al que le toca.

El más prudente puede quedar atrapado

de cuatro patas.

Más de un científico lo ha catalogado

como una enfermedad

que se cura en contacto con la realidad

de cada día.

Los árboles tapan el bosque,

pero es tan bonito que parece mentira.

Siempre es la primera vez

y siempre deja herida.

Quien lo sufre da por sentado

que como aquella morena

no hay otra igual, sin haberlas probado

una por una.

Afirmarán con ojos de cordero,

que como aquella rubia